Per què MUSIMA

No començarem amb una xifra. Ja en circulen prou, i de tota manera no va ser una xifra el que ens va portar a muntar aquesta associació.

Dues maneres de parlar de nosaltres, i totes dues ens cansen

La primera és el registre de la mancança. Es parla dels africans quan hi ha un problema per explicar: el que s’enfonsa, el que falta, el que caldria «ajudar». Per ben intencionat que sigui, sempre acaba al mateix lloc: algú a qui salvar.

La segona pretén ser el remei, i no val gaire més. Els retrats impecables. Les trajectòries que pugen en línia recta. Paraules com «inspirador» o «visionari» col·locades sobre gent que no coneixem. Brilla, circula bé a les xarxes, i no serveix a ningú. Perquè no pots fer res amb una història a la qual han tret totes les parts difícils.

Entre les dues hi ha el que veiem cada dia, que no és ni una cosa ni l’altra.

El que veiem

Gent que ha muntat alguna cosa, aquí, sense que se sàpiga més enllà del seu barri o de la seva família. Una activitat que fa sis anys que funciona. Un projecte engegat entre dues persones, al vespre, després de la feina. Un ofici construït a poc a poc, a força de tornar a començar.

Per separat, res espectacular. Tot junt, enorme.

I sempre el mateix: quan preguntàvem com s’ho havien fet, la resposta durava una hora i valia per deu conferències. Com trobar el primer client. Què fas quan no tens la nacionalitat, ni la xarxa de contactes, ni el compte bancari que tranquil·litza. A qui demanes ajuda, i a qui no n’hi demanes mai.

Aquella hora no la grava ningú. Es queda en una cuina, i allà s’acaba.

La distància

Això va ser el que ens va decidir. No una injustícia abstracta: una distància molt concreta.

D’una banda, gent que sap coses perquè les ha fetes. De l’altra, gent que necessitaria justament aquestes coses i que no les sentirà mai, perquè no existeix cap lloc on es diguin.

Durant un temps vam esperar. Vam buscar qui organitzava una cosa així a Barcelona. Vam trobar xarxes professionals, fires, coses molt dignes per altra banda, però res que s’assemblés al que buscàvem. Així que vam deixar d’esperar.

Què fa MUSIMA, en concret

Convidem persones que ja han fet alguna cosa. No «talents per descobrir» —aquesta paraula la vam descartar expressament, sempre col·loca qui parla per sobre d’aquell de qui es parla—. Gent que fa, i que ve a explicar com.

Els demanem el detall. El començament, els diners, els errors, qui va ajudar, qui no va contestar. I deixem que la sala pregunti, incloses les preguntes que no goses fer en altres llocs.

Tres paraules resumeixen el que busquem: valoritzar, connectar, construir. Fer visible el que ja existeix. Posar en contacte qui es pot trobar. I ajudar que d’una connexió en surti alguna cosa que es construeixi.

Què no volem que esdevingui

Una xarxa on es ve a recollir contactes. Una plataforma que promet oportunitats per repartir: no tenim res per repartir, i qui ve no necessita que li prometem res.

Tampoc volem un aparador. Si algú ve a explicar que tot va ser fàcil, haurem fallat aquella tarda.

Per què Barcelona

Perquè hi vivim, i perquè és aquí on coneixem la gent. No és una declaració estratègica: és simplement honest.

Això no vol dir que s’acabi aquí. El que es diu a Barcelona es diu també a Marsella, a Lisboa, a Douala, a Dakar. Catalunya és un punt d’ancoratge, no una frontera. Però es comença on es tenen els peus.

El que ve

La primera trobada és el dissabte 26 de setembre de 2026, de 16:30 a 20:00. Es diu «El que es construeix aquí». Pots venir sense conèixer ningú: de fet, aquesta és una mica la idea.

I si has muntat alguna cosa i estàs pensant que la teva història no té res d’excepcional: és exactament el tipus d’història que volem escoltar. Escriu-nos.