Per què MUSIMA

No començaré amb una xifra. Ja en circulen prou, i de tota manera no va ser una xifra el que em va portar a muntar aquesta associació.

Dues maneres de parlar de nosaltres, i totes dues em cansen

La primera és el registre de la mancança. Es parla dels africans quan hi ha un problema per explicar: el que s’enfonsa, el que falta, el que caldria «ajudar». Per ben intencionat que sigui, sempre acaba al mateix lloc: algú a qui salvar.

La segona pretén ser el remei, i no val gaire més. Els retrats impecables. Les trajectòries que pugen en línia recta. Paraules com «inspirador» o «visionari» col·locades sobre gent que no coneixem. Brilla, circula bé a les xarxes, i no serveix a ningú. Perquè no pots fer res amb una història a la qual han tret totes les parts difícils.

Entre les dues hi ha el que veig cada dia, que no és ni una cosa ni l’altra.

El que veig

Gent que ha muntat alguna cosa, aquí, sense que se sàpiga més enllà del seu barri o de la seva família. Una activitat que fa sis anys que funciona. Un projecte engegat entre dues persones, al vespre, després de la feina. Un ofici construït a poc a poc, a força de tornar a començar.

Per separat, res espectacular. Tot junt, enorme.

I sempre el mateix: quan preguntava com s’ho havien fet, la resposta durava una hora i valia per deu conferències. Com trobar el primer client. Què fas quan no tens la nacionalitat, ni la xarxa de contactes, ni el compte bancari que tranquil·litza. A qui demanes ajuda, i a qui no n’hi demanes mai.

Aquella hora no la grava ningú. Es queda en una cuina, i allà s’acaba.

La distància

Això va ser el que em va decidir. No una injustícia abstracta: una distància molt concreta.

D’una banda, gent que sap coses perquè les ha fetes. De l’altra, gent que necessitaria justament aquestes coses i que no les sentirà mai, perquè no existeix cap lloc on es diguin.

Durant un temps vaig esperar. Vaig buscar qui organitzava una cosa així a Barcelona. Vaig trobar xarxes professionals, fires, coses molt dignes per altra banda, però res que s’assemblés al que buscava. Així que vaig deixar d’esperar.

Què fa MUSIMA, en concret

Convidem persones que ja han fet alguna cosa. No «talents per descobrir» —aquesta paraula la vam descartar expressament, sempre col·loca qui parla per sobre d’aquell de qui es parla—. Gent que fa, i que ve a explicar com.

Els demanem el detall. El començament, els diners, els errors, qui va ajudar, qui no va contestar. I deixem que la sala pregunti, incloses les preguntes que no goses fer en altres llocs.

Tres paraules resumeixen el que busquem: connectar, construir, impactar. Posar la gent a la mateixa sala. Ajudar a aixecar coses que aguantin. I aconseguir que en quedi alguna cosa més enllà de la tarda.

Què no vull que esdevingui

Una xarxa on es ve a recollir contactes. Una plataforma que promet oportunitats per repartir: no tenim res per repartir, i qui ve no necessita que li prometem res.

Tampoc vull un aparador. Si algú ve a explicar que tot va ser fàcil, haurem fallat aquella tarda.

Per què Barcelona

Perquè hi visc, i perquè és aquí on conec la gent. No és una declaració estratègica: és simplement honest.

Això no vol dir que s’acabi aquí. El que es diu a Barcelona es diu també a Marsella, a Lisboa, a Douala, a Dakar. Catalunya és un punt d’ancoratge, no una frontera. Però es comença on una té els peus.

El que ve

La primera trobada és el dissabte 26 de setembre de 2026, a partir de les 17:00. Es diu «El que es construeix aquí». Pots venir sense conèixer ningú: de fet, aquesta és una mica la idea.

I si has muntat alguna cosa i estàs pensant que la teva història no té res d’excepcional: és exactament el tipus d’història que volem escoltar. Escriu-nos.